BILINGÜISME? SÍ, GRÀCIES! (1)

Podríem definir el BILINGÜISME com la capacitat de poder comunicar-se en dues llengües de forma indistinta. Tot i que n'hi ha de moltes menes, aquí ens centrarem en el bilingüisme en general.

A Europa s'ha investigat molt sobre aquest fet, especialment en aquelles famílies en les quals diferents membres parlen diferents llengües i interaccionen constanment. Així doncs, els fills d'aquestes famílies utilitzen i barregen aquests idiomes.

Stephan &Stephan (1991) en els seus estudis va distingir tres possibles diferències entre els fills monolíngües i els bilingües:

  • La socialització dels fills bilingües és bicultural i estan exposats s dos sistemes de valors, models de rol i expectatives.
  • Aquests, poden tenir una gamma més àmplia de models de rol en els quals establir la seva identitat.
  • Els nens bilingües tenen menys prejudicis i es relacionen millor amb la resta de persones.
Pel que fa a les característiques lingüístiques i cognitives, i segons les investigacions de Wallace Lambert (1969) o Rafael M. Díaz (1985) conclouen que:
  • Els nens bilingües tenen més flexibilitat cognitiva i són menys dogmàtics. També mostren actituds intergrupals més favorables.
Durant molt de temps i fins i tot avui en dia, el bilingüisme és molt criticat, especialment pel que fa a les llengües minoritàries. A més a més, s'ha considerat com una font de problemes en el desenvolupament cognitiu i verbal dels nens. 
Però nombrosos investigadors, com Baker (2000), Hoffmann (1991) i Rosenberg (1996) coincideixen en afirmar que el bilingüisme comporta importants avantatges:
  • millor capacitat per a comunicar-se amb més persones,
  • més possibilitats professionals, 
  • apertura mental a d'altres cultures, 
  • avantatges en fer els aprenentatges, 
  • confiança i autoestima altes, pel que fa a la personalitat.
Però no tot són avantatges ja que la creença de que els nens petits poden aprendre diferents idiomes sense esforç no és del tot certa. Com a mínim, es necessitarà un esforç important dels pares per assegurar-se de que estableixen una estratègia lingüística adequada, equilibrada i amb una exposició suficientment enriquidora en cada una de les llengües.